Tecnològicat

Tecnologia i economia política a Catalunya

Muriel Casals decepcionada: ‘No havíem d’haver estat tan ingenus amb la CUP’



Decepció. La ex-presidenta d'Omnium Cultural, Muriel Casals, se sent sobretot decepció arran de la decisió del consell polític de la CUP de no acceptar l'acord amb Junts pel Sí a favor d'un govern presidit per Artur Mas. Després d'haver presidit Òmnium durant cinc anys –els anys d'eclosió del procés cap a la independència de Catalunya–, Casals es va afegir a la candidatura de Junts pel Sí per al 27-S com a número tres, amb unes esperances que ara veu danyades, però no pas trencades. Bo i admetent la tristesa que sent per haver arribat a aquesta situació, no renuncia a un cert optimisme pel gruix social que ha assolit l'independentisme. Tot amb tot, no veu pas clar fins a quint punt pot considerar la CUP un bon company de viatge, alhora que no descarta que Artur Mas pugui enretirar-se, fer un pas al costat.

En aquesta entrevista, Casals exposa aquestes reflexions i més sobre el futur del procés, a títol personal, i no pas en nom del grup parlamentari de Junts pel Sí, que avui mateix fa la primera reunió després de la decisió de la CUP. La diputada parla amb contundència, i comença reconeixent la tasca d'Antonio Baños, que ahir va renunciar a l'acta de diputat de la CUP.

—Com l'enteneu, la decisió de Baños?
—He vist un piulet a Twitter que deia que si en Baños, en comptes de ser al parlament català hagués estat al parlament nord-americà o britànic, no hauria hagut de dimitir perquè hauria pogut votar diferent del seu grup. Ell és víctima de la disciplina de vot fèrria que imposen els partits polítics aquí. I potser aquesta és una de les coses que en la Catalunya independent podrem canviar. Baños expressa que hi ha una part significativa d'electors de la CUP que ara han perdut la seva representació. Ell, com que no pot votar diferent, plega.

—I vós com us sentiu, després del no de la CUP de diumenge?
—Com a persona que va deixar la presidència d'Òmnium per embarcar-se en aquesta aventura, ara estic trista, sento que he rebut un cop. A Òmnium he après que som molts que volem la llibertat del nostre país, i segur que l'aconseguirem, però això costa molt. I diumenge ens vam adonar que costa una mica més encara que no ens pensàvem, perquè no tenim uns aliats tan clars i rotunds com esperàvem tenir. Però continuarem, això no s'atura.

—I per què hem esperat tres mesos per acabar arribant a aquest punt? Quina autocrítica feu?
—És clar, hi ha una certa sensació de fracàs. No ho hem fet prou bé. Per què ha passat això? Som un grup de persones per als quals l'esperança, la confiança en els altres és més forta que no pas els recels que l'experiència ens pugui despertar. En vista d'una realitat que vèiem dura i difícil, teníem l'esperança i la confiança que si milloràvem i ampliàvem tant com podíem allò que s'havia aprovat en el full de ruta i cercàvem de sota les pedres uns euros extres per a afegir al pla de xoc, això tocaria l'ànima i el cor d'una organització com la CUP, que pensàvem que, lògicament, havia de ser una aliada en el camí cap a la independència.

—I no ho és?
—Hem descobert dolorosament que per a ells les condicions són més importants que no pas la cosa. I les condicions no els han arribat a donar satisfacció. Potser ens hem entossudit massa en l'esperança… I potser ens costa d'acceptar que vivim en un país, en una societat, que té coses molt bones i coses que no ho són tant, com el fet que qualsevol moviment o declaració que es faci contrària als qui són al govern acaba tenint èxit; ens costa d'admetre que els qui són al govern també fan les coses ben fetes, i crec que la CUP ha jugat amb això.

—És a dir, que criticar el govern té èxit?
—Sí, criticar els qui són al govern, i ja no diguem si els pots posar l'etiqueta de dretes. M'explico: a molta gent li és fàcil de comprendre i d'entendre –i de vegades de criticar– que un partit d'esquerres faci política de dretes, com per exemple vam veure en el cas de Tony Blair al Regne Unit. Però que un partit de centre-dreta com és Convergència faci política d'esquerres, tal com ha passat aquests darrers anys, amb una política sensible en una situació de crisi, reconèixer que apliquen mesures polítiques d'esquerres, no es vol fer. Volem que el govern dediqui més diners a polítiques socials i ens entestem a dir que no pot ser que aquest govern faci polítiques socials. I dir això té èxit electoral.

—Voleu dir que heu pecat d'ingenuïtat amb la CUP?
—Sí, segurament. Però la ingenuïtat va lligada amb la bondat. Quan un és bo i fa passar davant de tot l'interès del seu país, crec que els altres faran això mateix i no faran passar davant els interessos partidistes i de secta. Sí, sí, ingenuïtat. No havíem d'haver estat tan ingenus.

—També us poden dir que heu fet passar davant els interessos de partit per no haver estat capaços de proposar un candidat alternatiu a Mas.
—Tampoc no és segur que això hagués tingut efecte, perquè quan hi hagués hagut el candidat haurien trobat un altre argument. I perquè parlem molt de la necessitat d'eixamplar la base de l'independentisme, però no pot ser que per guanyar uns quants vots tipus CUP perdem potser més vots del centre del nostre país. Un país que és de classe mitjana. I és molt important tenir al davant un líder que representi la classe mitjana. L'ambició molt legítima de les classes populars és esdevenir classe mitjana, no pas assaltar la classe mitjana. Però passa que els discurs dels qui diuen 'assaltarem la classe mitjana i la foragitarem' té èxit. Crec que el president Mas representa aquesta classe mitjana que ha fet molt i molt pel nostre país. I d'una altra banda també representa l'aspiració de les classes populars d'esdevenir aquesta classe mitjana culta, lliure, desvetllada i feliç.

—Oriol Junqueras la podria representar? Anna Gabriel deia que si proposàveu Junqueras tindríeu els deu vots de la CUP.
—Doncs ja ho pensarem. Jo ara no puc dir ni que sí ni que no; és una possibilitat, sí.

—Encara hi ha marge per a evitar eleccions? Artur Mas podria enretirar-se, fer un pas al costat?
—En política no es pot descartar res de res. Avui hi ha moltíssimes probabilitats de noves eleccions, però no es pot descartar res, és clar que no. Per això hi pensem aquests dies.

—I la vostra opinió personal sobre què hauria de fer Mas, quina és?
—Hi he de pensar abans d'expressar la meva opinió, perquè hi ha arguments per a totes dues bandes. Jo encara em trobo en el xoc per la decepció, i la idea de governar amb la CUP no estic segura que sigui bona.

—Entitats com Òmnium i l'ANC han estat a l'altura del paper que havien de fer?
—Valoro positivament el paper que han tingut, perquè les entitats han expressat i han actuat d'acord amb allò que s'ha dit, quan es va dir que era l'hora de la política. Aquests últims anys les entitats han mobilitzat, han fet pedagogia, han parlat, escoltat i impulsat. Junts pel Sí existeix perquè hi ha hagut Òmnium i l'ANC que l'han impulsat, a més de la bona voluntat dels partits. Òmnium anava repetint 'unitat, urnes, independència'. I també dèiem que de cap manera no havíem de suplir la feina dels polítics i que ara era l'hora de la política. I totes dues entitats van enviar les respectives presidentes a fer política, en un gest per a mostrar que el carrer es fica en la política. I va sortir prou bé.

—Això fins que es configura Junts pel Sí, però a partir del 27-S hi ha hagut crítiques a l'ANC i a Òmnium per haver estat massa absents durant aquests mesos de negociació complicada.
—Era una mostra de prudència i de discreció. Si deien que era l'hora de la política, no havien d'ocupar el lloc que els tocava ocupar als polítics. Ja era volgut.

—Si hi ha eleccions al març, quin paper hi hauran de tenir les entitats?
—Un altre cop han de mobilitzar, i fer pedagogia, que ens és molt necessari. Hem d'arribar a ser un país en què els ciutadans facin costat al govern quan el govern fa les coses ben fetes, i això encara no ho hem aconseguit. Hem aconseguit de tenir un president de la Generalitat que ens diu 'anem cap a la independència', i no hem aconseguit que d'una manera molt àmpliament majoritària els ciutadans ens diguin 'tots al teu costat si fas això'. I la feina de les entitats és de dir als seus simpatitzants i socis: 'Escolteu, estigueu al costat al líder que vol fer aquesta cosa tan difícil.'

—I dieu que la CUP ha jugat a fer el contrari?
—Sí. Es va veure claríssim a l'Ajuntament de Barcelona. Si et mires el pressupost de l'ajuntament dels últims anys, t'adones que es feia una intensíssima política social. Algú fa un discurs dient que l'ajuntament no fa política social i aquest discurs guanya vots. Les entitats què han de fer? Doncs han de dir: 'Ciutadans, mireu-vos els pressuposts, us ajudarem a estudiar-los.'

—En unes noves eleccions potser el principal problema per a l'independentisme serà imposar-se a un estat d'ànim que s'ha malmès.
—Però hem estat en situacions molt més difícils durant la nostra història i les hem remuntades. Aquest entrebanc també el remuntarem, perquè no hem estat mai tan a prop d'aconseguir l'objectiu de la independència. No hem tingut mai un gruix tan important de gent, gent d'esquerres, i de centre i de dreta, compartint aquest desig. Ara hem rebut un cop, però ens en refarem. Si estem molt tristos pensem com es devia sentir la gent el 1939. Això no és res al costat d'allò.

—Justament perquè mai no hi hagut tanta gent com fins ara la gent pot pensar que es perd una oportunitat única.
—Única, no. Hem tingut una oportunitat i ara és una mica malmesa. Però el gruix hi és.

—El gruix hi és, però potser és difícil que es faci més gruixut. No us fa por que els possibles nous independentistes acabin emmirallant-se en propostes de referèndum com la que brandava En Comú Podem a les eleccions espanyoles?
—Una mica, però no me'n fa gaire, de por. Sí que tornem una mica al 1977, a allò d'esperar uns canvis que ens oferiran a Espanya… Però l'experiència ens demostra que les ofertes que vénen dels governs espanyols són molt i molt limitades. Fa una mica de temor que això tingui èxit, però si en tot cas des d'Espanya ens arriba una oferta d'un referèndum, doncs que bé, que contents que estarem el dia que es plasmi aquesta oferta. Ja anirem al referèndum i mirarem de guanyar-lo.

—La promesa del referèndum que faci Podem també es pot anar allargant i dilatant a mesura que l'aritmètica parlamentària espanyola es vagi complicant.
—Si la promesa s'allarga nosaltres no ens allarguem.

—Que el mirall del referèndum, si no va de veres, no atrapi massa gent que es podria afegir al projecte independentista.
—Però em sembla que és un mirall molt poc lluent. I aquesta serà la feina que tindrem els independentistes: per una banda, empènyer els qui ofereixen el mirall perquè realment l'ofereixin i que no esperin a l'any 3.000 i per una altra banda posar en evidència que nosaltres anem caminant.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada