Tecnològicat

Tecnologia i economia política a Catalunya

Les nacions vernacles i la construcció de la nova Europa

Per Daniel Castells

Hi ha una diferència bàsica entre els conceptes de 'nació' i d''estat' que molta gent encara confon. Per interès o per mala fe, aquesta diferència s'està intentant mantenir oculta i molts dels màxims representants europeus juguen a confondre els dos conceptes per mantenir l'status quo d'una Europa que ja s'està desfent lentament. Perquè la realitat sempre s'imposa, i les nacions són una realitat molt més consistent que no pas els estats.

La nació és una entitat natural, nascuda al llarg dels segles a l'entorn d'una col·lectivitat amb una llengua, d'unes tradicions i d'una cultura determinada. Així, d'igual manera que una nova llengua no es crea en un dia sinó que requereix un procés que comporta segles, una nació no pot néixer en un dia, sinó que necessita el pas de molts anys per constituir-se i consolidar-se ens els àmbits identitaris i polítics. Exemples de nacions serien Castella, Escòcia, Còrsega, País Basc, Galícia, País de Gal.les, Bretanya, Occitània, Anglaterra, Catalunya, Flandes, Vèneto i un llarg etc. Una Europa de les nacions es correspondria perfectament amb una Europa de les cultures. Totes les nacions europees tenen més de mil anys d'història.

Molt diferent és el concepte d''estat'. Els estats son entitats artificials que no van lligades a la formació de cap llengua ni de cap cultura pròpia, entre d'altres raons perquè normalment la seva constitució va ser recent i molt ràpida. Els estats poden néixer d'un dia per l'altra, fruit d'una unió matrimonial entre dos monarques, fruit d'una victòria en una batalla, fruit de l'herència d'un monarca o fruit d'una revolució popular que decideix instaurar un nou règim. Tots els estats neixen a partir del segle XVIII. Es a dir, que són molt més recents que les nacions i, com a molt, tenen 400 anys d'història. I cal tenir en compte que els estats, en realitat, són hereus de l'agrupament capriciós de reialmes per part dels monarques.

Per exemple, quan amb la revolució francesa es va tallar el cap al monarca absolutista, els nous governants es van donar compte que, més enllà de la mateixa figura del rei, res no unia als ciutadans de les diverses nacions que restaven sota el poder del recentment executat Lluís XVI. Bretons, catalans, occitans, bascos i francesos no tenien, ni tenen res en comú. Ni tan sols la llengua o les tradicions. I és a partir d'aquest moment, que el nou govern usurpador decideix inventar-se això de l'estat, al qual, en un principi, i per donar-li una mica de la consistència, anomenaren 'estat-nació', intentant ja confondre per primera vegada els dos termes. 

A partir d'aquí, una febre revolucionària s'apodera d'Europa, i es comencen a transformar els conglomerats nacionals de les velles monarquies, alguns amb desenes de reialmes al seu interior, en simples 'estats'. Alguns pocs estats seran veritables 'estats nació' o 'estats uninacionals', però la gran majoria seran, en realitat, 'estats plurinacionals' o 'imperis'. Com ja hem dit, aviat l'interès burocràtic i centralista dels nous governs començarà a treballar per eliminar tota diversitat nacional, i per tant cultural, a l'interior dels seus respectius estats. Del que es tractava és intentar compactar al màxim una barreja de nacions que, si ho haguessin pogut escollir els seus ciutadans lliurement, de cap manera haurien volgut mai viure juntes. El nou i artificial estat burocràtic revolucionari va sotmetre i menystenir les nacions, les llengües i les cultures històriques i naturals i, fins a dia d'avui, encara intenta negar-les, eliminar-les i esborrar-les, tant dels llibres d'història com de les escoles. Perquè els estats saben que el pitjor enemic per a la seva supervivència són les nacions. De fet, els conceptes 'nació' i 'estat', lluny de ser el mateix, es configuren des del primer moment, com a veritables antagonistes. 

L'errada general va venir per aplicar a Europa el mateix model que els revolucionaris maçons havien aplicat als Estats Units. La revolució francesa sempre va ser una mala còpia de la nord-americana. I els Estats Units eren una confederació d'estats que partia de zero, car acabaven d'eliminar de manera violenta i brutal a les seves nacions històriques indígenes, les comunitats d'indis americans. En canvi. quan es va introduir el mateix sistema a Europa, un continent amb una llarga història i amb centenars de nacions ben vives, les resistències que es van trobar van ser immenses. Els estats van haver de prohibir llengües, menystenir identitats i marginar col·lectius culturals. Ho va fer França la primera, i va esdevenir model per a la resta d'estats multiculturals anorreadors de la diversitat europea. Aquest procés d''homogeneització' estatal va durar segles. I a mitjans del XX, la unió d'estats europeus, a imatge dels Estats Units, encara no havia estat possible. En aquest sentit, la Unió Europea és el segon intent per aconseguir-ho, ara que els estats es pensaven que ja havien aniquilat a les seves nacions històriques. Però la única manera d'acabar amb una nació històrica és eliminant a tots els seus habitants, com varen fer els colons nord-americans amb els indis nadius. Si no és així, les nacions tornen a renàixer, perquè són entitats naturals.

Si fem una anàlisi històrica, és fàcil veure que la veritable Europa, l'Europa fundacional, l'Europa cultural, lingüística, tradicional i identitària, la varen configurar les nacions, a partir del s.X. Els estats, en canvi, són els impulsors d'aquesta nova Unió Europea, nascuda al s.XX, mediocre, desorientada, pasiva i plena d'incertesses i contradiccions. L'Europa actual ja no enorgulleix ni apassiona a ningú. I no podia ser d'altra manera, tenint en compte que és una Europa artificial, formada per aquestes unitats artificials que anomenem estats. Es una unió sense esperit ni identitat. Per a que Europa torni a ser una realitat natural, hauria de tornar a ser una Europa de les Nacions, i no pas dels estats.

Però la fraudulenta Europa dels Estats intenta sobreviure peti qui peti i malgrat portar una direcció que l'aboca a la ruptura si no es redefineix internament. I a dia d'avui, el gran problema de la Unió Europea són precisament els estats. I dues grans forces treballen per retornar les coses a la normalitat i eliminar d'una vegada per totes els estats del XVIII. D'una banda hi ha els moviments de ressorgiment de les petites nacions sense estat, que pressionen amb força per recuperar la seva sobirania, injustament perduda. I de l'altra, la mateixa Unió Europea, que se n'adona que només si pren competències als estats podrà esdevenir una veritable unió. Però els estats s'hi resisteixen. No volen cedir sobirania ni competències a Europa perquè saben que això seria la seva desaparició. Per tant, ens trobem amb la paradoxa que els principals enemics de la nova Europa, són precisament els estats que la varen impulsar, i que els seus grans aliats, són les nacions que intenten desfer-se de la cotilla dels estats artificials del XVIII.

Per evitar la revolta de les nacions vernacles, tal i com les anomena l'investigador Jordi Salat, els estats artificials han construït un dret internacional fet a mida, on qualsevol mena de 'dret a decidir' és anorreat per un corpus jurídic antidemocràtic que ho limita tot als casos de colonialisme i que permet, amb una ambigüitat legal perillosa i intencionada, el manteniment per la força de la 'unitat territorial' dels estats. Però la realitat que s'imposarà és una altra. Una veritable Unió Europea només serà possible si es construeix a partir d'una unióde les nacions. I per tant, l'Europa dels Estats ha de deixar pas a la veritable Europa, a l'Europa de les Nacions, a l'Europa històrica, a l'Europa de la diversitat i de la multiculturalitat. Només si es produeix aquest canvi, l'antic continent podrà continuar la seva evolució natural, aturada durant 400 anys a causa d'un artifici anomenat 'estat'. La gran revolució que transformarà i farà possible una Europa unida és la de les velles nacions vernacles. I aquest és el canvi que els intel·lectuals i analistes a sou dels estats no veuen, o millor dit, no volen veure.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada